Corol·la

Abstract

Fascinada per les estructures de les plantes, Margarit cerca la tensió entre allò matemàtic/arquitectònic i allò sensual/orgànic. El solo interpretat per Margarit, que, de fet, pren el nom de «corol·la» —el conjunt de pètals d'una flor que protegeix els òrgans reproductors—, és una indagació de l'espiral, el cercle del gir a l'espai a través de la força i la sensualitat femenina, amb una escenografia lluminosa de Llorenç Corbella.

Javier Mas, Joan Saura i Kronos Quartet van compondre la partitura, inspirada en sons mediterranis. L'espectacle s'estructura en tres parts: en la primera, la ballarina, vestida de negre, balla davant un fons de fusta amb tres roselles pintades gegants. En la segona part de l'obra, la ballarina, amb un vestit vermell, s'endinsa en un trànsit gairebé místic, i com un dervix dona voltes sobre si mateixa en espiral o en cercles, oscil·la, avança i retrocedeix, cau i es recupera. En girar, la faldilla s'infla i apareix com una rosella cap per avall. I, finalment, cau sobre un feix voluminós de palla amb el qual comença a jugar, i els girs es desdibuixen en rebolcades.